Entrada destacada

Por a la poesia? (cliqueu)

Hi ha moltes persones a les quals els fa una certa temença llegir poesia per por de no entendre el que vol transmetre o no saber copsar la...

dijous, 18 de gener del 2024

Just al marc de la porta

La foto de Peter Zelei, em va evocar de seguida la decisió segura que pren una persona en un moment donat.
La veritat és que la cita de Zygmunt Bauman que acompanyava la foto, tot això extret de la pàgina d'Instagram @literlandweb, anava en un altre sentit molt diferent del meu poema. El fet és, però, que he dut a la pràctica el fer un poema basat en una imatge segons els sentits que em desperta.

                                                         Foto: Peter Zelei
Just al marc de la porta

No em veu res ni ningú.
No em veu la por ni jo a ella.
No em veu la pols dels rajos de llum.
Les portes obertes ho seran si vull
i tampoc no em veuen.
Ha estat una passa lateral i decidida
a ser sustentada únicament per mi;
no confio en la cadira corcada,
com corcada és l’atmosfera hostil
que m’ha ofegat la veu.
A poc a poc alçaré els peus i la mirada
i sortiré per la porta que ningú no veu
i que he conjugat dins del verb voler.

Ester Masip F. 
(© del poema escrit) 
  

 
                                                                                                                                            

diumenge, 15 d’octubre del 2023

Y ahora

I em demanes que siguem amics? i m'animes a continuar? i vols que jo sigui jo? 

Un poema robat del desamor d'algú.





dimecres, 2 d’agost del 2023

EL PEU A L'AIGUA

De la primera tarda de piscina d'aquest estiu, i en posar el peu a l'aigua per comprovar si està massa freda, si no ho està, si hi entro, si no hi entro, en surt aquest poema. I és que ens  passem la vida provant, sent valents per un moment intentant tantes coses...

I després del peu, va venint sempre la resta.


El peu a l’aigua

 

Fa anys que poso el peu a l’aigua,

i seguit del peu, les passes segures

fetes un ball de revolades airoses

que perfectament adornarien la meva cançó.

I seguit del peu, el pensament precís,

que buit d’alguns dubtes m’allibera de pes

i em fa arriscada i ufana d’alejar a més alçada.

I seguit del peu, el cor curat,

que n’ha après de tant bategar i escoltar

i de tantes llàgrimes que ha drenat pels ventricles.

I seguit del peu, el costum plàcid,

que engrana sense olis ni carburants les hores i els segles

i les nits d’escuma densa on somniar.

I seguit del peu, la hibernació del meu soroll,

que crida sense cordes vocals per enaltir el silenci

i desfà insinuacions amotinades en senyal de protesta.

I seguit del peu, hi ets tu,

que vas posar la punta del peu a l’aigua reculant uns segons,

que vas posar el peu a l’aigua encreuant dos dits de la mà,

que vas posar-te a l’aigua,

que ho vas nedar tot i encara nedes,

i jo, que nedo també encara,

i poso el peu a l’aigua tots els dies del món.

 

I tots els dies del món, ens mullarem

i ens eixugarem els porus endebades

i el moll de l’os sempre estarà moll,

i molla restarà l’aigua que tastarem

amb el peu, amb el cap i amb el cor.

                                  

©Ester Masip F.



Imatge: pixabay


NO TINC POEMA

 El no tenir res, de vegades, també inspira ;-)






TU I JO, DE FET

El que va ser indivisible i es va dividir, sempre serà. Sempre seran.